I es va fer la llum (i vam tapar els comptadors)

Els comptadors, aquestes andròmines que tothom té a l'entrada de casa, són ben difícils de tapar. Com que a casa som fans del DIY i encara no hem trobat cap armari tapa-comptadors que ens fes el pes, hem optat per tapar-los amb caixes customitzades.


Abans de l'estiu (diguem-li finals de juliol) vaig muntar aquesta capsa de cartró rollo feria de abril ja que, com tothom sap, el topo sempre dóna alegria.

I ara, just abans de començar a treballar, vaig folrar una tapa de cartró amb un paper i després hi vaig enganxar la imatge d'una bombeta. Si l'altra és la caixa desenfadada, aquesta és la intel·lectual. Comentar que la fotografia porta a equívocs, que sembla que la caixa de dalt estigui trencada per la part inferior dreta, però simplement és una obertura que he hagut de fer per poder-la manipular millor.

I abans que el títol porti a equívocs, dir que tenim llum, aigua i gas des d'abans d'anar a viure al nou pis!

SOS Ganxet

Fa anys, molts anys, que vull aprendre a fer ganxet. Serà que no sóc gaire constant però és que no aconsegueixo passar del punt de cadeneta, la cosa més bàsica i senzilla del món.

Però amb el nou curs arriben els bons propòsits així que aquest serà el primer any que us podré mostrar un treball de ganxet, suposo. Ho deixo escrit al bloc perquè en quedi constància i no passi un altre any en dique seco... Per començar m'he armat amb el potent equip que veieu a la imatge, adquirit a un xino pel mòdic preu de 5 leuros, paio.

Si en tres mesos no us he dit res sobre el tema segurament tingui un bloqueig amb el ganxet i m'estigui enfrontant a un altre dels meus grans temors: el carnet de conduir...

De tots colors (garlanda de feltre)

Sigilosament s'acosta la fi de les vacances... Un mes ha passat volant i en tres dies torno a treballar. No és que tingui por de passar una depressió post-vacacional, de fet em ve de gust tornar a la feina, però sí m'agafa el vertigen del començament d'un nou curs. Els setembres sempre em neguitegen: veure en perspectiva els 11 mesos que em queden per davant abans d'un altre estiu i l'inici d'un nou projecte vital que no sé com anirà, i al que hi hauré de dedicar moltes hores, encara em posa nerviosa.


Així doncs que res millor per començar aquesta etapa que posar-hi una mica de color. Amb retalls de diferents colors de feltre, una taladradora per fer forats (té nom aquest tipus de màquina?) i un cordó de seda verd intentaré animar-me cada cop que alci la vista  perquè m'estiguin cremant les pestanyes de tant llegir i el cervell em bulli de tant pensar!

De vacances

1 d'agost: vacances, calor i repòs. Així que tanco la paradeta fins el setembre. Bon estiu a tothom!

Arracades

Arracades de cargolins. M'han dit que els hi diuen Llàgrimes de Santa Llúcia però no ho he trobat referenciat enlloc, per tant poseu-ho en quarentena.

Les vaig recollir a una de les platges d'Hospitalet de l'Infant, aprofitant que en JM ens hi va convidar. Les vaig trobar tant boniques que n'havia de fer alguna cosa com unes arracades, per exemple. I aquí us en mostro el resultat: rodones i suaus. Des de que les he fet no me les trec de sobre, em donen energia!

Pac-Man

Saben aquel que diu "era un quadre tan petit que va acabar convertit en un cartell pel mànec de la porta"? Doncs no, segurament no el coneixeu perquè me l'acabo d'inventar...

Recordeu a en Pac-Man? És un vídeojoc que va causar furor al principi dels 80's. Tots i hem jugat ni que sigui una vegada. I també en van fer una sèrie, la vau veure mai per TV3? M'encantava! Si voleu recordar-ne la capçalera premeu l'enllaç: es veu mooolt antic!

Una frivolitat

Ahir, dia d'inici de les rebaixes, em vaig agenciar unes càmping. Cada estiu la meva mare ens en comprava un parell al meu germà i a mi. Normalment blaves i/o vermelles. Si la memòria no em falla les vaig portar fins els 6 o 7 anys perquè en aquell moment no m'entusiasmaven. Però va ser tornar-les a veure i me'n vaig enamorar. Suposo que em transporten a la infància. I el color verd també ajuda.

Encara recordo on les compràvem: al carrer Provença, banda muntanya, en una sabateria molt antiga (o almenys m'ho semblava) al costat d'una Granja Catalana. I hi havia una frase que cada any es repetia "Agafarem un número complert que a aquesta edat creixeu molt ràpid".

Els anys 80, els de la meva infància, amb les sabates càmping, els sopars a la fresca i la piscina, segueixen inesborrables a la meva memòria com un tresor. I es veu que segueixo en la línia sentimentaloide: deu ser la calor perquè ara tot és culpa de la calor :)

pd. les floretes decoratives les he fetes jo, no venien amb les sabates!