Pit-roig

Els que m'heu vingut a fer una visita a la feina sabeu que treballo envoltada d'un jardí prou exuberant malgrat trobar-se enganxat a una de les vies urbanes amb més trànsit de la city. Per això és extraordinari arribar mig adormida a la feina i amb el nas gelat i veure com una boleta coberta de plomes es creua pel teu camí fent saltirons. A mi, sensible de mena, aquestes coses m'emocionen i em donen forces per començar el dia.

I sí, ja veieu que no tinc pont i que tinc poques ganes de posar-me a estudiar perquè un dels dons que la vida no m'ha donat és el del dibuix i porto una bona estona dedicant-m'hi. L'he fet sobre un dels sobres que ja no podem reciclar més a la feina i que em guardo per fer experiments.

Com diu aquella "el arte me persigue"!

De peixos de colors i un porquet guardiola (regals I)

Aquesta setmana ha estat molt grisa: feina-aprofitar que passes per davant del super per comprar 4 coses per omplir una nevera que fa pena-estudiar-sopar d'una revolada-anar a dormir-sona el despertador i sembla que només hagin passat cinc minuts-i torna-hi que no ha estat res.

Sort que llavors se'n recorden de tu i et fan uns regals plens de colors que il·luminen la teva vida. Part d'aquests regals són conseqüència directa de l'existència del bloc. La veritat és que hi ha coses que no sé massa bé què són ni com es fan servir, però suposo que investigant una mica acabaré esbrinant-ho.

I no penseu malament, la cosa rodoneta amb un forat al mig no és res més que un porquet guardiola. Perquè jo dec tenir una ment molt perversa però des de l'angle que he pres  la foto veig de tot menys una adorable guardiola.

Gràcies per pensar en mi i sobretot per treure'm de casa, que un dinar a la Barceloneta o una aigua (o coca-cola els més radicals) un diumenge pel matí sempre es posa bé.

pd. aquest post m'ha quedat una mica egocèntric: "jo, el meu món i els que m'estimen" i aviso que seguirà. Aquí no hi han tots els regals que puc utilitzar pel bloc i ja que no tinc gaire temps per fer res ho he d'aprofitar!

Memòria selectiva

A vegades una imatge quotidiana esdevé art. A l'àtic passava molt. Hi havia tanta llum per tot arreu que una simple cortina davant d'una reixa dibuixava unes formes geomètriques que feien volar la imaginació.

No enyoro la barraca, només trobo a faltar que la llum envaeixi tots els racons de la casa i els dies de tormenta que, com deia l'Astèrix, semblava que el cel havia de caure sobre els nostres caps. Sembla que hagi oblidat la calor sufocant que passàvem a l'estiu i la preocupació que s'inundés la terrassa quan plovia massa.

Entre que tinc tendència a la nostàlgia i que la setmana que ve faig anys els propers posts prometen ser espessos, espessos...

Sense temps

Aquí van els únics deu minuts que em puc dedicar a moi-même en la darrera setmana. Això de passar-me més de 12 hores davant d'un ordinador no té nom... Però no em vull fer gaire la màrtir, de fet m'agrada no parar de pensar, però és que ja no hi estava acostumada!

Aquest cap de setmana he anat a una muntanya ben alta i he carregat les piles, la bateria i el cervell. Hem collit bolets, castanyes i aglans. I tranquil·litat, les aglans (o glans, com vulgueu) són decoratives, a no ser que hi hagi una recepta exquisida que em vulgueu explicar. Ben aviat, quan tingui uns minutets més, us ensenyaré que en vaig fer.

Mentrestant us deixo aquesta foto del cap de setmana perquè pugueu veure quina cara de col (i no de cul, gràcies) pansida estic agafant...

El Vestby és com el porc

Doncs sí amigues i amics, de moment la desconstrucció de l'armari Vestby està sent la mar de profitosa: està rendint com un pata negra!

Com que encara em quedaven uns quants plafons i la tela que feia de cortina a l'armari, vaig tenir un revelació: volia provar l'apassionant món dels tints de roba naturals i em vaig decidir pel cafè. Ajudava el fet que el M. tenia un pot de cafè Alteza (adient pels paladars més exigents) que no acabava mai. Quan vaig obrir el recipient vaig veure que el cafè estava entre gris i lila i vaig pensar que:

- quedaria un color bonic i

- que esperava no morir intoxicada per els vapors que podia emanar un cafè adulterat


Tal dit, tal fet. Vaig posar a bullir una olla amb aigua, sal i el cafè que quedava al pot (2 cullerades). Bullir 1 hora, deixar-ho en remull una hora més i esbandir-ho bé. La recepta no és meva, per internet n'hi ha mil. Diuen, per exemple, que amb la pell de la ceba pots fer uns tons grocs i ocres molt bonics.


Aquí dalt teniu el resultat de la tenyimenta un cop seca la tela. És un drap brut? No, és un bonic to terra! I perquè volia una tela marró? Doncs perquè em fes de llenç sobre un dels plafons sobrers del Vestby.

Ho podria haver fet un nen petit?. I tant! Però, i permeteu-me l'expressió (filòlegs required), i lu bé que m'ho vaig passar?

Tunejant

Com tothom que no té una economia massa boyant, quan vam anar a viure junts amb el M., vam anar a Ikea a comprar els 4 mobles bàsics que necessitàvem per poder-nos instal·lar al pis nou. Encara me'n recordo (bé, sembla que faci 20 anys i només en fa 4 però ja sabeu que tinc tendència a l'exageració...) de tot el que vam comprar. I una de les compres més polèmiques va ser la de 2 armaris Vestby. Eren lletjos de nassos, però vivíem a un àtic sense ascensor i de sostres molt baixos així que vam sacrificar l'elegància per la practicitat. Ara, que ja tenim uns armaris com Déu mana, ens trobem amb els dos trastos ocupant espai i en desús.
Algun(e)s ja sabeu que feia temps que estava barrinant una obra magna per quan els desmuntés. I així ha estat. Un cop desmuntat l'armari vaig veure que oferia moltes possibilitats de reciclatge (digué la dissenyadora), però per començar em vaig decantar per un dels plafons laterals.

Primer de tot vaig començar a fer de cap d'obra perquè sóc molt delicada i no m'atreveixo a agafar una serra elèctrica. El M., molt posat en el seu paper de fuster sexy, va serrar les potes perquè quedés un rectangle perfecte.
Un cop obtingut el rectangle el vam folrar. El tema hagués estat tenir una grapadora professional, però com que no és el cas vam acabar clavant puntes per tal que la tela quedés ben subjecta a l'estructura i tibant.

Un cop fet això vam fixar l'estructura a la paret i... tatxàn! aquí teniu una capçal de llit reciclat, handmade i barat.

Ara sembla que dormim millor!

I es va fer la llum (i vam tapar els comptadors)

Els comptadors, aquestes andròmines que tothom té a l'entrada de casa, són ben difícils de tapar. Com que a casa som fans del DIY i encara no hem trobat cap armari tapa-comptadors que ens fes el pes, hem optat per tapar-los amb caixes customitzades.


Abans de l'estiu (diguem-li finals de juliol) vaig muntar aquesta capsa de cartró rollo feria de abril ja que, com tothom sap, el topo sempre dóna alegria.

I ara, just abans de començar a treballar, vaig folrar una tapa de cartró amb un paper i després hi vaig enganxar la imatge d'una bombeta. Si l'altra és la caixa desenfadada, aquesta és la intel·lectual. Comentar que la fotografia porta a equívocs, que sembla que la caixa de dalt estigui trencada per la part inferior dreta, però simplement és una obertura que he hagut de fer per poder-la manipular millor.

I abans que el títol porti a equívocs, dir que tenim llum, aigua i gas des d'abans d'anar a viure al nou pis!

SOS Ganxet

Fa anys, molts anys, que vull aprendre a fer ganxet. Serà que no sóc gaire constant però és que no aconsegueixo passar del punt de cadeneta, la cosa més bàsica i senzilla del món.

Però amb el nou curs arriben els bons propòsits així que aquest serà el primer any que us podré mostrar un treball de ganxet, suposo. Ho deixo escrit al bloc perquè en quedi constància i no passi un altre any en dique seco... Per començar m'he armat amb el potent equip que veieu a la imatge, adquirit a un xino pel mòdic preu de 5 leuros, paio.

Si en tres mesos no us he dit res sobre el tema segurament tingui un bloqueig amb el ganxet i m'estigui enfrontant a un altre dels meus grans temors: el carnet de conduir...

De tots colors (garlanda de feltre)

Sigilosament s'acosta la fi de les vacances... Un mes ha passat volant i en tres dies torno a treballar. No és que tingui por de passar una depressió post-vacacional, de fet em ve de gust tornar a la feina, però sí m'agafa el vertigen del començament d'un nou curs. Els setembres sempre em neguitegen: veure en perspectiva els 11 mesos que em queden per davant abans d'un altre estiu i l'inici d'un nou projecte vital que no sé com anirà, i al que hi hauré de dedicar moltes hores, encara em posa nerviosa.


Així doncs que res millor per començar aquesta etapa que posar-hi una mica de color. Amb retalls de diferents colors de feltre, una taladradora per fer forats (té nom aquest tipus de màquina?) i un cordó de seda verd intentaré animar-me cada cop que alci la vista  perquè m'estiguin cremant les pestanyes de tant llegir i el cervell em bulli de tant pensar!

De vacances

1 d'agost: vacances, calor i repòs. Així que tanco la paradeta fins el setembre. Bon estiu a tothom!

Arracades

Arracades de cargolins. M'han dit que els hi diuen Llàgrimes de Santa Llúcia però no ho he trobat referenciat enlloc, per tant poseu-ho en quarentena.

Les vaig recollir a una de les platges d'Hospitalet de l'Infant, aprofitant que en JM ens hi va convidar. Les vaig trobar tant boniques que n'havia de fer alguna cosa com unes arracades, per exemple. I aquí us en mostro el resultat: rodones i suaus. Des de que les he fet no me les trec de sobre, em donen energia!

Pac-Man

Saben aquel que diu "era un quadre tan petit que va acabar convertit en un cartell pel mànec de la porta"? Doncs no, segurament no el coneixeu perquè me l'acabo d'inventar...

Recordeu a en Pac-Man? És un vídeojoc que va causar furor al principi dels 80's. Tots i hem jugat ni que sigui una vegada. I també en van fer una sèrie, la vau veure mai per TV3? M'encantava! Si voleu recordar-ne la capçalera premeu l'enllaç: es veu mooolt antic!

Una frivolitat

Ahir, dia d'inici de les rebaixes, em vaig agenciar unes càmping. Cada estiu la meva mare ens en comprava un parell al meu germà i a mi. Normalment blaves i/o vermelles. Si la memòria no em falla les vaig portar fins els 6 o 7 anys perquè en aquell moment no m'entusiasmaven. Però va ser tornar-les a veure i me'n vaig enamorar. Suposo que em transporten a la infància. I el color verd també ajuda.

Encara recordo on les compràvem: al carrer Provença, banda muntanya, en una sabateria molt antiga (o almenys m'ho semblava) al costat d'una Granja Catalana. I hi havia una frase que cada any es repetia "Agafarem un número complert que a aquesta edat creixeu molt ràpid".

Els anys 80, els de la meva infància, amb les sabates càmping, els sopars a la fresca i la piscina, segueixen inesborrables a la meva memòria com un tresor. I es veu que segueixo en la línia sentimentaloide: deu ser la calor perquè ara tot és culpa de la calor :)

pd. les floretes decoratives les he fetes jo, no venien amb les sabates!

Un cor per als enamorats

Avís per a navegants: aquest promet ser un post una mica cursi...

Fa un parell de dies el Roger i la Laura es van casar i ahir ho celebraven amb família i amics. Va ser una festa preciosa on es va celebrar l'amor en totes les seves dimensions: el de la parella, el fraternal (Marc: dedicat a muntar grans events!), els dels pares pels seus fills que es casaven i també el dels amics.

La celebració va ser senzilla (en el millor dels sentits) i gens encorsetada, fet que va facilitar que tothom s'ho passés d'allò més bé.

Només puc felicitar als nuvis i desitjar-los tota la sort ara que se'n van a fer les amèriques!!!

Flor de cactus

Les flors de cactus, tan efímeres i espectaculars, alegren l'ànima de qui les veu. Es podria fer un símil amb els posts d'aquest bloc, oi? :) La veritat és que últimament tinc altres coses al cap!

La flor d'aquest petit cactus, l'autèntica, cada cop que floreix, ens al·lucina. Però com que ja s'ha pansit he pensat posar-li una flor de feltre. Val a dir, però, que aquesta flor és de lliri, i potser massa gran per una planta tan petita.

Pd. Aprofito per recomanar-vos la pel·lícula Flor de cactus. Jo, la cosmopolita, pagaria per veure la ciutat de Nova York dels anys 60 i 70's, almenys la ciutat que descriuen les comèdies romàntiques del moment, tan lluminosa i viva.

Capsa de paper maixé

Maché, matxé, ... Per fer el títol d'aquest post m'hi he passat una bona estona: tant fer servir la paraula i ni idea de com s'escriu! Finalment, gràcies a la GEC, n'he tret l'entrellat.

Bé, al gra: aquesta capseta perpetrada amb tot el meu amor podia haver estat feta per una criatura de 5 anys però resulta que ho ha fet una nena de 30. Feia molt temps, des de que anava a fer manualitats a l'escola Traç (tenia 7 anys) que no feia res amb paper maixé.

Si feu la imatge més gran veureu els passos que he seguit. Diguem, però, que les proporcions d'aigua i cola me les he inventat i que els procediments potser també. M'he guiat per la intuïció i potser algun purista de les arts decoratives es posi les mans al cap dels meus mètodes...

Matrioshka de feltre

Fa 2 setmanes vaig rebre un correu de la Srta. Collell on simplement hi deia "No t'has oblidat de res?". Després de pensar-ho dos segons vaig pensar que potser m'havia oblidat del seu aniversari. En la meva defensa diré que només em sé els de la família i alguns amics...

Per tal d'esmenar tant greu ofensa (ella és molt susceptible i no perdona) vam quedar aquest divendres passat. Ja d'entrada em va preguntar si li havia portat algun regal (sí, és pur sentiment) i li vaig dir que no. Però quan vam aconseguir seure li vaig fer entrega d'una matrioshka de feltre.

I ara que els 30 anys han eliminat tot rastre de falsa modèstia us diré que em va quedar molt bé i que les fotos no li fan justícia.


I vam fer i provar vàries opcions: com a agulla de pit, clip, clauer, etc. La última és emmarcar-la. No sé com acabarà la història.


pd. no només em tiraré floretes avui: resulta que li vaig fer una felicitació a aquesta senyora on posava que feia 32 anys i en realitat en feia 33... Però vaja, que a aquestes edats no ve d'un any de diferència!

M.

Sóc una persona desendreçada. Quan acabo de treballar (fent manualitats o estudiant), l'habitació on he estat queda feta un desastre. Normalment m'obligo a recollir-ho però alguna vegada el sant baró que viu amb mi m'ha de recordar que tinc feina a fer i jo remugo. És de tan bona pasta que, encara que m'enfadi, ell s'ho pren a broma i no m'ho té en compte.

I em fa riure.

I enfadar.

I sempre em treu el mal humor.

I acabo amb aquest exercici d'exhibicionisme sentimental perquè més no cal.

Lisboa

Després d'uns dies introspectius i sota demanda dels més de 2 fans que tinc, actualitzo el bloc.

Aquest cap de setmana llarg hem estat a Lisboa amb el M. Tothom ja ens va avisar, i sí, ens ha agradat molt. La ciutat és preciosa, la gent amable i tranquil·la i ens hem menjat uns plats de racions generoses fins a dir prou! I no volen anar de fashions com en aquesta ciutat que vivim...

Em van fer molta gràcia les merceries que tenen. Són antigues i amb caliu. I si feu la foto més gran veureu la varieté de pedaços que tenen (des de la bandera de Portugal, passant per l'antic Papa i els tramvies), els botons mida XXL i les vetes florejades.

pd. i si us fixeu a mà dreta es veu la meva mà recolzada sobre el bolso que em vaig haver de comprar després que algú em digués que més valia que només agafés una bossa que fes alhora de maleta de viatge i bolso. I no va ser una bona idea... :)

La pera llimonera

Aquest és el primer producte amb feltre que vaig fer a la meva vida. El patró era meu i les puntades veureu que també són ben meves: encara no havia après a cosir mínimament (bé, no és que ara en sàpiga gaire més, però sí que em queden millor les puntades!).

I comença la setmana amb sol, que més podem demanar?

pd. quan érem petits la meva mare sempre ens deia Sou la pera en patinet i ens feia molta gràcia. Si teniu frases fetes d'aquestes que no són tan populars envieu-me-les, que m'encanten!

Bufa el vent - Molinet de feltre

Veieu on s'oculta el molinet de feltre?

Exacte, entre les flors de la selva de la galeria!

Es tracta d'un molinet de feltre-agulla de pit. Heu de retallar un quadrat, tallar els 4 angles de la punta cap a l'interior i enganxar una punta sí, una altra no a l'interior del quadrat. Vaja, com la manualitat que fèiem quan érem petits!

La dona desactualitzada (bodegó en sèpia)

Us presento el meu adorat mòbil i el petit pen-drive que m'acompanyen cada dia.

Molta gents els veu cutres però jo em decanto per dir que són vintage. Tremoleu moderns, que aviat es tornarà a portar el sabatòfon!

Un anell primaveral

Com que la sequera creativa continua seguiré tirant del tema retrospectiu.Fa cosa d'un mes vaig fer aquest anell (i alguns més) amb un dels botons que vaig folrar. Malgrat està més enfocada la meva mà que la joia de la corona espero que el veieu bé. Per si de cas poso una altra foto a sota per tal que la veieu amb més definició.


That's all folks!

Reciclar una ampolla com a gerro

En aquest post veureu roses però prometo que ja no parlaré més de Sant Jordi fins l'any que ve. Aquestes roses em serveixen per proposar-vos un gerro reciclat. A casa (semblo el Monegal, només em falta parlar del Papitu), que som molt minimalistes, només tenim un gerro i ja està ocupat així que havíem de trobar una alternativa per posar les flors.


I vist el resultat us he de dir que no està mal.

pd. no és massa original el tema, però després de la setmana de post per dia m'he quedat seca d'idees!

Setmana de Sant Jordi: el drac

Ni llibres, ni roses, heus aquí el gran oblidat de la Diada. Es tracta del Drac de Sant Jordi i alerta no el confongueu amb el Dragui o la Dragona Dragolina. Aquest és l'etern perdedor de cada any, sempre l'acaben matant...

Que passeu un molt bon dia!

pd. algú m'ha fet notar que el drac sembla que estigui fent un riu, són pures il·lusions òptiques.

Setmana de Sant Jordi: un punt de llibre

Avui toca presentar un punt de llibre fet amb cartró d'una capsa de cereals, folrat amb una tela que em van regalar dels anys 70 (i que encara que ho sembli no és de corbata sinó per fer vestits de senyores grans) i coronat amb un dels botons que us vaig ensenyar ara ja fa un temps. Tot el conjunt ha quedat una mica antic, oi? Per això li diré vintage, que vesteix més...

I clar, per presentar aquest punt de llibre retro què millor per fer-ho que un facsímil de 1937: El senyor Pèsol i altres plantes, de Salvador Perarnau. Es tracta d'un llibre infantil preciós, i com podeu veure pel títol, el protagonista de l'obra és cosí germà de la Senyoreta Cols.

Setmana de Sant Jordi: una rosa com a agulla de pit

Cliqueu sobre la imatge per veure-la millor

Ahir d'imprevist la Gemma es va presentar a casa. I com que anava a preparar les fotos per ensenyar com es fan les roses de Sant Jordi (Col's version), li va tocar treballar.

Per fer una roseta necessitem: feltre, paper, tisores, celo, fil i agulla.

1. Dibuixem una tira allargada sobre paper

2. L'enganxem sobre el feltre

3. La retallem (sobre paper i celo el feltre es retalla millor)

4. Un cop retallada la tira, l'enrosquem ben apretada. És molt ràpid i de seguida quedarà la forma de rosa.

5. Cosim la base

6. Retallem els pètals les fulles (escriure a primera hora em porta a no escriure el que estic pensant...)

7. Les enganxem a la base i hi afegim una agulla a la part posterior per tal de poder penjar la rosa on vulguem

8. Et voilà, ja tenim la rosa!


La Gemma va resultar ser també una alumna avantatjada, serà que és molt fàcil treballar amb feltre?

Ja ho sabeu, apunteu-vos al Taller Cols quan vulgueu!

Setmana de Sant Jordi: fem un cor de feltre

Després d'uns quants dies d'ara vinc, ara no vinc, ara puc i al cap de dos segons ja no, ahir vaig impartir la meva primera lliçó magistral en feltrologia a la Srta. Collell. El temari de la classe consistia:

1. fer un cor

2. fer una rosa (aquesta lliçó la deixo per un altre dia)

L'estudianta es va mostrar molt interessada en tot moment (més li valia perquè es tractava de fer un regal molt especial per Sant Jordi) i la podríem denominar com a alumna avançada (ella mateixa, que és molt modesta, es va batejar així...), ja que ràpidament va agafar les tècniques i els trucs que li explicava.Cliqueu sobre la imatge per veure millor els passos

Com veieu a les vinyetes de dalt, va ser ben fàcil.

- Materials: Feltre, tisores i celo.

- Passos a seguir:

1. Dibuixem el cor en un paper

2. L'enganxem amb celo sobre el feltre

3. Retallem les dues cares del feltre

4. Les cosim

5. Encolem els complements decoratius que volem pel nostre cor

6. El farcim i l'acabem de cosir

Us n'ensenyo el resultat final: un cor xulíssim de dues cares, que qui el rebi en podrà estar ben satisfet!

Setmana de Sant Jordi: rosa sense espines

Inauguro la setmana temàtica de Sant Jordi amb aquesta rosa sense espines. Val, d'acord que només és una ponzella sense florir i també podria ser un enciam, però si hi posem una mica d'imaginació casi que podríem veure a Sant Jordi oferint-la a la princesa.

Demà més...

Eco del sol detingut

Diumenge el M. va fer aquesta foto mentre es ponia el sol. Ja ho veieu, el nostre interior d'illa dóna per molt! I avui és divendres, per fi... Que tingueu un bon cap de setmana!

pd. el títol del post no és meu, és el títol d'un poema d'en Joan Brossa.

Eixample mon amour

Doncs sí, és veritat que moltes vegades he renegat de l'Eixample, però què voleu que us digui, en el fons m'encanta. Ara que hi torno a viure he de dir que és un plaer, s'hi està molt bé!

I avui toca un cor de feltre. Com els ocells d'un post anterior, també en trobareu mil versions per la xarxa. És una mica cursi? Potser sí. Però m'agrada? Molt!

Outsider

Dissabte tres outsiders no vam veure el Madrid-Barça. Aquesta xapa ho commemora. Es tracta d'un botó forrat amb paper, ben embadurnat de cola blanca i després de vitrificador.

Deixeu-me també explicar-vos una història que m'encanta. L'any passat, mentre es celebrava la final de la Champions, la C. assistia a una conferència sobre el decreixement al CCCB. Per desgràcia va coincidir el final del partit amb el de la conferència i quan va sortir es va trobar amb tot el follón de Canaletes. És boníssim quan explica el periple que va haver de passar per tornar a casa: més d'una hora intentant creuar les Rambles per qualsevol lloc, la cervesa que es va prendre a mig camí un cop interioritzat que trigaria més del que es pensava i sobretot com va acabar al mig d'una celebració que ella no havia buscat. No puc captar el to amb el que ho explica, però si la veieu demaneu-li el relat: no té pèrdua!

pd. C., espero no haver-me pres cap llicència poètica en la història del teu drama personal...

En estol... (ocells de feltre)

Si navegueu una mica per Internet veureu que hi ha una gran varietat d'ocells de feltre, de tots colors i tamanys. 

Aquí va la meva aportació:

Aquest hivern portava un d'aquests ocellets (d'una versió no tant actualitzada i sobretot d'un color infinitament més discret) penjant del bolso. Malauradament va tenir un final dramàtic quan va començar a perdre el farciment una tarda atziaga* per Passeig de Gràcia.

Ara que comença la primavera potser m'atreviré amb un color més cridaner i creuarem els dits perquè els ocells mantinguin el tipus.

* Com deia aquell, puedo prometer y prometo que la paraula atziaga existeix!