Un desig

Mai he estat al Japó i poc puc parlar de la seva cultura mil·lenària però cada vespre, quan m'assec a veure les notícies, el cor se'm va fent petit davant l'abnegació d'un poble davant la tragèdia.

No tinc paraules però si el desig que tot acabi el millor possible...

Floc

Brrrr... Fa un fred que pela! Heu vist quin floc de neu m'he trobat aquest matí al balcó?

No és que em desagradi que baixin les temperatures però sembla que tot costa una mica més quan estàs a 5º.

Els/les que no tenim calefacció a casa ens ho hem de pensar dues vegades abans de sortir del llit i posar els peus a terra. Per no parlar-vos de la dutxa del matí: és una experiència “vivificant”, encara que no massa gratificant...

Això sí, els rigors hivernals també ens ajuden a passar bons moments. Almenys jo tinc molt clar com anirà aquesta tarda de diumenge: sofà, manta i una infusió fumejant.

Pd. Si vosaltres també teniu pensat passar una tarda de luju em permeto fer-vos aquesta recomanació musical. Que tingueu una bona setmana!

Primavera a l'hivern

Salvat-Papasseit deia Perquè has vingut han florit els lilàs. I jo, la no-poetessa, us dic: perquè ha vingut el 2011 torno a escriure al bloc.

Després d'una setmana de vacances, dedicada al dolce far niente, estic com nova, amb ganes d'explicar coses i amb idees, que ja és molt.



I a casa han florit unes branques de til·ler que ens donen la benvinguda cada cop que travessem la porta d'entrada. Aquest és un fenomen que no és nou, no sé si recordareu l'estanteria Expedit, florida un mes de febrer de l'any passat.


Fusta i feltre, quina gran combinació...

Pd. només dir-vos, que a empentes i rodolons aquest bloc ha fet un any! I com que quasi segur que em prendré el màster amb més tranquil·litat, tindré més temps per escriure. A veure si, oh fidels lectors meus, puc posar-me al dia.

Cols dixit.

Pit-roig

Els que m'heu vingut a fer una visita a la feina sabeu que treballo envoltada d'un jardí prou exuberant malgrat trobar-se enganxat a una de les vies urbanes amb més trànsit de la city. Per això és extraordinari arribar mig adormida a la feina i amb el nas gelat i veure com una boleta coberta de plomes es creua pel teu camí fent saltirons. A mi, sensible de mena, aquestes coses m'emocionen i em donen forces per començar el dia.

I sí, ja veieu que no tinc pont i que tinc poques ganes de posar-me a estudiar perquè un dels dons que la vida no m'ha donat és el del dibuix i porto una bona estona dedicant-m'hi. L'he fet sobre un dels sobres que ja no podem reciclar més a la feina i que em guardo per fer experiments.

Com diu aquella "el arte me persigue"!

De peixos de colors i un porquet guardiola (regals I)

Aquesta setmana ha estat molt grisa: feina-aprofitar que passes per davant del super per comprar 4 coses per omplir una nevera que fa pena-estudiar-sopar d'una revolada-anar a dormir-sona el despertador i sembla que només hagin passat cinc minuts-i torna-hi que no ha estat res.

Sort que llavors se'n recorden de tu i et fan uns regals plens de colors que il·luminen la teva vida. Part d'aquests regals són conseqüència directa de l'existència del bloc. La veritat és que hi ha coses que no sé massa bé què són ni com es fan servir, però suposo que investigant una mica acabaré esbrinant-ho.

I no penseu malament, la cosa rodoneta amb un forat al mig no és res més que un porquet guardiola. Perquè jo dec tenir una ment molt perversa però des de l'angle que he pres  la foto veig de tot menys una adorable guardiola.

Gràcies per pensar en mi i sobretot per treure'm de casa, que un dinar a la Barceloneta o una aigua (o coca-cola els més radicals) un diumenge pel matí sempre es posa bé.

pd. aquest post m'ha quedat una mica egocèntric: "jo, el meu món i els que m'estimen" i aviso que seguirà. Aquí no hi han tots els regals que puc utilitzar pel bloc i ja que no tinc gaire temps per fer res ho he d'aprofitar!

Memòria selectiva

A vegades una imatge quotidiana esdevé art. A l'àtic passava molt. Hi havia tanta llum per tot arreu que una simple cortina davant d'una reixa dibuixava unes formes geomètriques que feien volar la imaginació.

No enyoro la barraca, només trobo a faltar que la llum envaeixi tots els racons de la casa i els dies de tormenta que, com deia l'Astèrix, semblava que el cel havia de caure sobre els nostres caps. Sembla que hagi oblidat la calor sufocant que passàvem a l'estiu i la preocupació que s'inundés la terrassa quan plovia massa.

Entre que tinc tendència a la nostàlgia i que la setmana que ve faig anys els propers posts prometen ser espessos, espessos...

Sense temps

Aquí van els únics deu minuts que em puc dedicar a moi-même en la darrera setmana. Això de passar-me més de 12 hores davant d'un ordinador no té nom... Però no em vull fer gaire la màrtir, de fet m'agrada no parar de pensar, però és que ja no hi estava acostumada!

Aquest cap de setmana he anat a una muntanya ben alta i he carregat les piles, la bateria i el cervell. Hem collit bolets, castanyes i aglans. I tranquil·litat, les aglans (o glans, com vulgueu) són decoratives, a no ser que hi hagi una recepta exquisida que em vulgueu explicar. Ben aviat, quan tingui uns minutets més, us ensenyaré que en vaig fer.

Mentrestant us deixo aquesta foto del cap de setmana perquè pugueu veure quina cara de col (i no de cul, gràcies) pansida estic agafant...