Memòria selectiva

A vegades una imatge quotidiana esdevé art. A l'àtic passava molt. Hi havia tanta llum per tot arreu que una simple cortina davant d'una reixa dibuixava unes formes geomètriques que feien volar la imaginació.

No enyoro la barraca, només trobo a faltar que la llum envaeixi tots els racons de la casa i els dies de tormenta que, com deia l'Astèrix, semblava que el cel havia de caure sobre els nostres caps. Sembla que hagi oblidat la calor sufocant que passàvem a l'estiu i la preocupació que s'inundés la terrassa quan plovia massa.

Entre que tinc tendència a la nostàlgia i que la setmana que ve faig anys els propers posts prometen ser espessos, espessos...

Sense temps

Aquí van els únics deu minuts que em puc dedicar a moi-même en la darrera setmana. Això de passar-me més de 12 hores davant d'un ordinador no té nom... Però no em vull fer gaire la màrtir, de fet m'agrada no parar de pensar, però és que ja no hi estava acostumada!

Aquest cap de setmana he anat a una muntanya ben alta i he carregat les piles, la bateria i el cervell. Hem collit bolets, castanyes i aglans. I tranquil·litat, les aglans (o glans, com vulgueu) són decoratives, a no ser que hi hagi una recepta exquisida que em vulgueu explicar. Ben aviat, quan tingui uns minutets més, us ensenyaré que en vaig fer.

Mentrestant us deixo aquesta foto del cap de setmana perquè pugueu veure quina cara de col (i no de cul, gràcies) pansida estic agafant...

El Vestby és com el porc

Doncs sí amigues i amics, de moment la desconstrucció de l'armari Vestby està sent la mar de profitosa: està rendint com un pata negra!

Com que encara em quedaven uns quants plafons i la tela que feia de cortina a l'armari, vaig tenir un revelació: volia provar l'apassionant món dels tints de roba naturals i em vaig decidir pel cafè. Ajudava el fet que el M. tenia un pot de cafè Alteza (adient pels paladars més exigents) que no acabava mai. Quan vaig obrir el recipient vaig veure que el cafè estava entre gris i lila i vaig pensar que:

- quedaria un color bonic i

- que esperava no morir intoxicada per els vapors que podia emanar un cafè adulterat


Tal dit, tal fet. Vaig posar a bullir una olla amb aigua, sal i el cafè que quedava al pot (2 cullerades). Bullir 1 hora, deixar-ho en remull una hora més i esbandir-ho bé. La recepta no és meva, per internet n'hi ha mil. Diuen, per exemple, que amb la pell de la ceba pots fer uns tons grocs i ocres molt bonics.


Aquí dalt teniu el resultat de la tenyimenta un cop seca la tela. És un drap brut? No, és un bonic to terra! I perquè volia una tela marró? Doncs perquè em fes de llenç sobre un dels plafons sobrers del Vestby.

Ho podria haver fet un nen petit?. I tant! Però, i permeteu-me l'expressió (filòlegs required), i lu bé que m'ho vaig passar?

Tunejant

Com tothom que no té una economia massa boyant, quan vam anar a viure junts amb el M., vam anar a Ikea a comprar els 4 mobles bàsics que necessitàvem per poder-nos instal·lar al pis nou. Encara me'n recordo (bé, sembla que faci 20 anys i només en fa 4 però ja sabeu que tinc tendència a l'exageració...) de tot el que vam comprar. I una de les compres més polèmiques va ser la de 2 armaris Vestby. Eren lletjos de nassos, però vivíem a un àtic sense ascensor i de sostres molt baixos així que vam sacrificar l'elegància per la practicitat. Ara, que ja tenim uns armaris com Déu mana, ens trobem amb els dos trastos ocupant espai i en desús.
Algun(e)s ja sabeu que feia temps que estava barrinant una obra magna per quan els desmuntés. I així ha estat. Un cop desmuntat l'armari vaig veure que oferia moltes possibilitats de reciclatge (digué la dissenyadora), però per començar em vaig decantar per un dels plafons laterals.

Primer de tot vaig començar a fer de cap d'obra perquè sóc molt delicada i no m'atreveixo a agafar una serra elèctrica. El M., molt posat en el seu paper de fuster sexy, va serrar les potes perquè quedés un rectangle perfecte.
Un cop obtingut el rectangle el vam folrar. El tema hagués estat tenir una grapadora professional, però com que no és el cas vam acabar clavant puntes per tal que la tela quedés ben subjecta a l'estructura i tibant.

Un cop fet això vam fixar l'estructura a la paret i... tatxàn! aquí teniu una capçal de llit reciclat, handmade i barat.

Ara sembla que dormim millor!

I es va fer la llum (i vam tapar els comptadors)

Els comptadors, aquestes andròmines que tothom té a l'entrada de casa, són ben difícils de tapar. Com que a casa som fans del DIY i encara no hem trobat cap armari tapa-comptadors que ens fes el pes, hem optat per tapar-los amb caixes customitzades.


Abans de l'estiu (diguem-li finals de juliol) vaig muntar aquesta capsa de cartró rollo feria de abril ja que, com tothom sap, el topo sempre dóna alegria.

I ara, just abans de començar a treballar, vaig folrar una tapa de cartró amb un paper i després hi vaig enganxar la imatge d'una bombeta. Si l'altra és la caixa desenfadada, aquesta és la intel·lectual. Comentar que la fotografia porta a equívocs, que sembla que la caixa de dalt estigui trencada per la part inferior dreta, però simplement és una obertura que he hagut de fer per poder-la manipular millor.

I abans que el títol porti a equívocs, dir que tenim llum, aigua i gas des d'abans d'anar a viure al nou pis!

SOS Ganxet

Fa anys, molts anys, que vull aprendre a fer ganxet. Serà que no sóc gaire constant però és que no aconsegueixo passar del punt de cadeneta, la cosa més bàsica i senzilla del món.

Però amb el nou curs arriben els bons propòsits així que aquest serà el primer any que us podré mostrar un treball de ganxet, suposo. Ho deixo escrit al bloc perquè en quedi constància i no passi un altre any en dique seco... Per començar m'he armat amb el potent equip que veieu a la imatge, adquirit a un xino pel mòdic preu de 5 leuros, paio.

Si en tres mesos no us he dit res sobre el tema segurament tingui un bloqueig amb el ganxet i m'estigui enfrontant a un altre dels meus grans temors: el carnet de conduir...

De tots colors (garlanda de feltre)

Sigilosament s'acosta la fi de les vacances... Un mes ha passat volant i en tres dies torno a treballar. No és que tingui por de passar una depressió post-vacacional, de fet em ve de gust tornar a la feina, però sí m'agafa el vertigen del començament d'un nou curs. Els setembres sempre em neguitegen: veure en perspectiva els 11 mesos que em queden per davant abans d'un altre estiu i l'inici d'un nou projecte vital que no sé com anirà, i al que hi hauré de dedicar moltes hores, encara em posa nerviosa.


Així doncs que res millor per començar aquesta etapa que posar-hi una mica de color. Amb retalls de diferents colors de feltre, una taladradora per fer forats (té nom aquest tipus de màquina?) i un cordó de seda verd intentaré animar-me cada cop que alci la vista  perquè m'estiguin cremant les pestanyes de tant llegir i el cervell em bulli de tant pensar!