A vegades una imatge quotidiana esdevé art. A l'àtic passava molt. Hi havia tanta llum per tot arreu que una simple cortina davant d'una reixa dibuixava unes formes geomètriques que feien volar la imaginació.
No enyoro la barraca, només trobo a faltar que la llum envaeixi tots els racons de la casa i els dies de tormenta que, com deia l'Astèrix, semblava que el cel havia de caure sobre els nostres caps. Sembla que hagi oblidat la calor sufocant que passàvem a l'estiu i la preocupació que s'inundés la terrassa quan plovia massa.
Entre que tinc tendència a la nostàlgia i que la setmana que ve faig anys els propers posts prometen ser espessos, espessos...
