Un altre cop per aquí

No sé si aquest post significa el meu retorn, però ara que tinc temps per fi m'he decidit a actualitzar.

Aprofitant un altre dels plafons que ens van sobrar quan vam desmontar els armaris Vestby, vaig perpetrar un altre quadre. En aquesta ocasió de punts de colors una mica torts, però que voleu, els/les artistes abstractes som així!

Em sembla que en directe les línies es veuen més rectes!

I res, que com que he fet alguna cosa més procuraré actualitzar aviat, a no ser que els esdeveniments es precipitin...

Un desig

Mai he estat al Japó i poc puc parlar de la seva cultura mil·lenària però cada vespre, quan m'assec a veure les notícies, el cor se'm va fent petit davant l'abnegació d'un poble davant la tragèdia.

No tinc paraules però si el desig que tot acabi el millor possible...

Floc

Brrrr... Fa un fred que pela! Heu vist quin floc de neu m'he trobat aquest matí al balcó?

No és que em desagradi que baixin les temperatures però sembla que tot costa una mica més quan estàs a 5º.

Els/les que no tenim calefacció a casa ens ho hem de pensar dues vegades abans de sortir del llit i posar els peus a terra. Per no parlar-vos de la dutxa del matí: és una experiència “vivificant”, encara que no massa gratificant...

Això sí, els rigors hivernals també ens ajuden a passar bons moments. Almenys jo tinc molt clar com anirà aquesta tarda de diumenge: sofà, manta i una infusió fumejant.

Pd. Si vosaltres també teniu pensat passar una tarda de luju em permeto fer-vos aquesta recomanació musical. Que tingueu una bona setmana!

Primavera a l'hivern

Salvat-Papasseit deia Perquè has vingut han florit els lilàs. I jo, la no-poetessa, us dic: perquè ha vingut el 2011 torno a escriure al bloc.

Després d'una setmana de vacances, dedicada al dolce far niente, estic com nova, amb ganes d'explicar coses i amb idees, que ja és molt.



I a casa han florit unes branques de til·ler que ens donen la benvinguda cada cop que travessem la porta d'entrada. Aquest és un fenomen que no és nou, no sé si recordareu l'estanteria Expedit, florida un mes de febrer de l'any passat.


Fusta i feltre, quina gran combinació...

Pd. només dir-vos, que a empentes i rodolons aquest bloc ha fet un any! I com que quasi segur que em prendré el màster amb més tranquil·litat, tindré més temps per escriure. A veure si, oh fidels lectors meus, puc posar-me al dia.

Cols dixit.

Pit-roig

Els que m'heu vingut a fer una visita a la feina sabeu que treballo envoltada d'un jardí prou exuberant malgrat trobar-se enganxat a una de les vies urbanes amb més trànsit de la city. Per això és extraordinari arribar mig adormida a la feina i amb el nas gelat i veure com una boleta coberta de plomes es creua pel teu camí fent saltirons. A mi, sensible de mena, aquestes coses m'emocionen i em donen forces per començar el dia.

I sí, ja veieu que no tinc pont i que tinc poques ganes de posar-me a estudiar perquè un dels dons que la vida no m'ha donat és el del dibuix i porto una bona estona dedicant-m'hi. L'he fet sobre un dels sobres que ja no podem reciclar més a la feina i que em guardo per fer experiments.

Com diu aquella "el arte me persigue"!

De peixos de colors i un porquet guardiola (regals I)

Aquesta setmana ha estat molt grisa: feina-aprofitar que passes per davant del super per comprar 4 coses per omplir una nevera que fa pena-estudiar-sopar d'una revolada-anar a dormir-sona el despertador i sembla que només hagin passat cinc minuts-i torna-hi que no ha estat res.

Sort que llavors se'n recorden de tu i et fan uns regals plens de colors que il·luminen la teva vida. Part d'aquests regals són conseqüència directa de l'existència del bloc. La veritat és que hi ha coses que no sé massa bé què són ni com es fan servir, però suposo que investigant una mica acabaré esbrinant-ho.

I no penseu malament, la cosa rodoneta amb un forat al mig no és res més que un porquet guardiola. Perquè jo dec tenir una ment molt perversa però des de l'angle que he pres  la foto veig de tot menys una adorable guardiola.

Gràcies per pensar en mi i sobretot per treure'm de casa, que un dinar a la Barceloneta o una aigua (o coca-cola els més radicals) un diumenge pel matí sempre es posa bé.

pd. aquest post m'ha quedat una mica egocèntric: "jo, el meu món i els que m'estimen" i aviso que seguirà. Aquí no hi han tots els regals que puc utilitzar pel bloc i ja que no tinc gaire temps per fer res ho he d'aprofitar!

Memòria selectiva

A vegades una imatge quotidiana esdevé art. A l'àtic passava molt. Hi havia tanta llum per tot arreu que una simple cortina davant d'una reixa dibuixava unes formes geomètriques que feien volar la imaginació.

No enyoro la barraca, només trobo a faltar que la llum envaeixi tots els racons de la casa i els dies de tormenta que, com deia l'Astèrix, semblava que el cel havia de caure sobre els nostres caps. Sembla que hagi oblidat la calor sufocant que passàvem a l'estiu i la preocupació que s'inundés la terrassa quan plovia massa.

Entre que tinc tendència a la nostàlgia i que la setmana que ve faig anys els propers posts prometen ser espessos, espessos...

Sense temps

Aquí van els únics deu minuts que em puc dedicar a moi-même en la darrera setmana. Això de passar-me més de 12 hores davant d'un ordinador no té nom... Però no em vull fer gaire la màrtir, de fet m'agrada no parar de pensar, però és que ja no hi estava acostumada!

Aquest cap de setmana he anat a una muntanya ben alta i he carregat les piles, la bateria i el cervell. Hem collit bolets, castanyes i aglans. I tranquil·litat, les aglans (o glans, com vulgueu) són decoratives, a no ser que hi hagi una recepta exquisida que em vulgueu explicar. Ben aviat, quan tingui uns minutets més, us ensenyaré que en vaig fer.

Mentrestant us deixo aquesta foto del cap de setmana perquè pugueu veure quina cara de col (i no de cul, gràcies) pansida estic agafant...

El Vestby és com el porc

Doncs sí amigues i amics, de moment la desconstrucció de l'armari Vestby està sent la mar de profitosa: està rendint com un pata negra!

Com que encara em quedaven uns quants plafons i la tela que feia de cortina a l'armari, vaig tenir un revelació: volia provar l'apassionant món dels tints de roba naturals i em vaig decidir pel cafè. Ajudava el fet que el M. tenia un pot de cafè Alteza (adient pels paladars més exigents) que no acabava mai. Quan vaig obrir el recipient vaig veure que el cafè estava entre gris i lila i vaig pensar que:

- quedaria un color bonic i

- que esperava no morir intoxicada per els vapors que podia emanar un cafè adulterat


Tal dit, tal fet. Vaig posar a bullir una olla amb aigua, sal i el cafè que quedava al pot (2 cullerades). Bullir 1 hora, deixar-ho en remull una hora més i esbandir-ho bé. La recepta no és meva, per internet n'hi ha mil. Diuen, per exemple, que amb la pell de la ceba pots fer uns tons grocs i ocres molt bonics.


Aquí dalt teniu el resultat de la tenyimenta un cop seca la tela. És un drap brut? No, és un bonic to terra! I perquè volia una tela marró? Doncs perquè em fes de llenç sobre un dels plafons sobrers del Vestby.

Ho podria haver fet un nen petit?. I tant! Però, i permeteu-me l'expressió (filòlegs required), i lu bé que m'ho vaig passar?

Tunejant

Com tothom que no té una economia massa boyant, quan vam anar a viure junts amb el M., vam anar a Ikea a comprar els 4 mobles bàsics que necessitàvem per poder-nos instal·lar al pis nou. Encara me'n recordo (bé, sembla que faci 20 anys i només en fa 4 però ja sabeu que tinc tendència a l'exageració...) de tot el que vam comprar. I una de les compres més polèmiques va ser la de 2 armaris Vestby. Eren lletjos de nassos, però vivíem a un àtic sense ascensor i de sostres molt baixos així que vam sacrificar l'elegància per la practicitat. Ara, que ja tenim uns armaris com Déu mana, ens trobem amb els dos trastos ocupant espai i en desús.
Algun(e)s ja sabeu que feia temps que estava barrinant una obra magna per quan els desmuntés. I així ha estat. Un cop desmuntat l'armari vaig veure que oferia moltes possibilitats de reciclatge (digué la dissenyadora), però per començar em vaig decantar per un dels plafons laterals.

Primer de tot vaig començar a fer de cap d'obra perquè sóc molt delicada i no m'atreveixo a agafar una serra elèctrica. El M., molt posat en el seu paper de fuster sexy, va serrar les potes perquè quedés un rectangle perfecte.
Un cop obtingut el rectangle el vam folrar. El tema hagués estat tenir una grapadora professional, però com que no és el cas vam acabar clavant puntes per tal que la tela quedés ben subjecta a l'estructura i tibant.

Un cop fet això vam fixar l'estructura a la paret i... tatxàn! aquí teniu una capçal de llit reciclat, handmade i barat.

Ara sembla que dormim millor!

I es va fer la llum (i vam tapar els comptadors)

Els comptadors, aquestes andròmines que tothom té a l'entrada de casa, són ben difícils de tapar. Com que a casa som fans del DIY i encara no hem trobat cap armari tapa-comptadors que ens fes el pes, hem optat per tapar-los amb caixes customitzades.


Abans de l'estiu (diguem-li finals de juliol) vaig muntar aquesta capsa de cartró rollo feria de abril ja que, com tothom sap, el topo sempre dóna alegria.

I ara, just abans de començar a treballar, vaig folrar una tapa de cartró amb un paper i després hi vaig enganxar la imatge d'una bombeta. Si l'altra és la caixa desenfadada, aquesta és la intel·lectual. Comentar que la fotografia porta a equívocs, que sembla que la caixa de dalt estigui trencada per la part inferior dreta, però simplement és una obertura que he hagut de fer per poder-la manipular millor.

I abans que el títol porti a equívocs, dir que tenim llum, aigua i gas des d'abans d'anar a viure al nou pis!

SOS Ganxet

Fa anys, molts anys, que vull aprendre a fer ganxet. Serà que no sóc gaire constant però és que no aconsegueixo passar del punt de cadeneta, la cosa més bàsica i senzilla del món.

Però amb el nou curs arriben els bons propòsits així que aquest serà el primer any que us podré mostrar un treball de ganxet, suposo. Ho deixo escrit al bloc perquè en quedi constància i no passi un altre any en dique seco... Per començar m'he armat amb el potent equip que veieu a la imatge, adquirit a un xino pel mòdic preu de 5 leuros, paio.

Si en tres mesos no us he dit res sobre el tema segurament tingui un bloqueig amb el ganxet i m'estigui enfrontant a un altre dels meus grans temors: el carnet de conduir...

De tots colors (garlanda de feltre)

Sigilosament s'acosta la fi de les vacances... Un mes ha passat volant i en tres dies torno a treballar. No és que tingui por de passar una depressió post-vacacional, de fet em ve de gust tornar a la feina, però sí m'agafa el vertigen del començament d'un nou curs. Els setembres sempre em neguitegen: veure en perspectiva els 11 mesos que em queden per davant abans d'un altre estiu i l'inici d'un nou projecte vital que no sé com anirà, i al que hi hauré de dedicar moltes hores, encara em posa nerviosa.


Així doncs que res millor per començar aquesta etapa que posar-hi una mica de color. Amb retalls de diferents colors de feltre, una taladradora per fer forats (té nom aquest tipus de màquina?) i un cordó de seda verd intentaré animar-me cada cop que alci la vista  perquè m'estiguin cremant les pestanyes de tant llegir i el cervell em bulli de tant pensar!

De vacances

1 d'agost: vacances, calor i repòs. Així que tanco la paradeta fins el setembre. Bon estiu a tothom!

Arracades

Arracades de cargolins. M'han dit que els hi diuen Llàgrimes de Santa Llúcia però no ho he trobat referenciat enlloc, per tant poseu-ho en quarentena.

Les vaig recollir a una de les platges d'Hospitalet de l'Infant, aprofitant que en JM ens hi va convidar. Les vaig trobar tant boniques que n'havia de fer alguna cosa com unes arracades, per exemple. I aquí us en mostro el resultat: rodones i suaus. Des de que les he fet no me les trec de sobre, em donen energia!

Pac-Man

Saben aquel que diu "era un quadre tan petit que va acabar convertit en un cartell pel mànec de la porta"? Doncs no, segurament no el coneixeu perquè me l'acabo d'inventar...

Recordeu a en Pac-Man? És un vídeojoc que va causar furor al principi dels 80's. Tots i hem jugat ni que sigui una vegada. I també en van fer una sèrie, la vau veure mai per TV3? M'encantava! Si voleu recordar-ne la capçalera premeu l'enllaç: es veu mooolt antic!

Una frivolitat

Ahir, dia d'inici de les rebaixes, em vaig agenciar unes càmping. Cada estiu la meva mare ens en comprava un parell al meu germà i a mi. Normalment blaves i/o vermelles. Si la memòria no em falla les vaig portar fins els 6 o 7 anys perquè en aquell moment no m'entusiasmaven. Però va ser tornar-les a veure i me'n vaig enamorar. Suposo que em transporten a la infància. I el color verd també ajuda.

Encara recordo on les compràvem: al carrer Provença, banda muntanya, en una sabateria molt antiga (o almenys m'ho semblava) al costat d'una Granja Catalana. I hi havia una frase que cada any es repetia "Agafarem un número complert que a aquesta edat creixeu molt ràpid".

Els anys 80, els de la meva infància, amb les sabates càmping, els sopars a la fresca i la piscina, segueixen inesborrables a la meva memòria com un tresor. I es veu que segueixo en la línia sentimentaloide: deu ser la calor perquè ara tot és culpa de la calor :)

pd. les floretes decoratives les he fetes jo, no venien amb les sabates!

Un cor per als enamorats

Avís per a navegants: aquest promet ser un post una mica cursi...

Fa un parell de dies el Roger i la Laura es van casar i ahir ho celebraven amb família i amics. Va ser una festa preciosa on es va celebrar l'amor en totes les seves dimensions: el de la parella, el fraternal (Marc: dedicat a muntar grans events!), els dels pares pels seus fills que es casaven i també el dels amics.

La celebració va ser senzilla (en el millor dels sentits) i gens encorsetada, fet que va facilitar que tothom s'ho passés d'allò més bé.

Només puc felicitar als nuvis i desitjar-los tota la sort ara que se'n van a fer les amèriques!!!

Flor de cactus

Les flors de cactus, tan efímeres i espectaculars, alegren l'ànima de qui les veu. Es podria fer un símil amb els posts d'aquest bloc, oi? :) La veritat és que últimament tinc altres coses al cap!

La flor d'aquest petit cactus, l'autèntica, cada cop que floreix, ens al·lucina. Però com que ja s'ha pansit he pensat posar-li una flor de feltre. Val a dir, però, que aquesta flor és de lliri, i potser massa gran per una planta tan petita.

Pd. Aprofito per recomanar-vos la pel·lícula Flor de cactus. Jo, la cosmopolita, pagaria per veure la ciutat de Nova York dels anys 60 i 70's, almenys la ciutat que descriuen les comèdies romàntiques del moment, tan lluminosa i viva.

Capsa de paper maixé

Maché, matxé, ... Per fer el títol d'aquest post m'hi he passat una bona estona: tant fer servir la paraula i ni idea de com s'escriu! Finalment, gràcies a la GEC, n'he tret l'entrellat.

Bé, al gra: aquesta capseta perpetrada amb tot el meu amor podia haver estat feta per una criatura de 5 anys però resulta que ho ha fet una nena de 30. Feia molt temps, des de que anava a fer manualitats a l'escola Traç (tenia 7 anys) que no feia res amb paper maixé.

Si feu la imatge més gran veureu els passos que he seguit. Diguem, però, que les proporcions d'aigua i cola me les he inventat i que els procediments potser també. M'he guiat per la intuïció i potser algun purista de les arts decoratives es posi les mans al cap dels meus mètodes...